BarcelonaPer resolució de la Universitat Autònoma de Barcelona, es convoca una plaça de professor titular d’universitat adscrita al departament de filologia espanyola, però amb un perfil relatiu a l’àrea de coneixement de teoria de la literatura i literatura comparada. Tot i això, aquesta àrea estaria molt més ben situada dins el departament de filologia catalana, i així els alumnes no s’avorririen tant, el grau potser estaria a vessar i forniria als instituts els professors que tanta falta fan de llengua catalana i literatura (sense adjectiu; cosa que hauria hagut de potenciar l’ensenyament de les literatures estrangeres, extrem que hauria enriquit el nostre cànon).

En principi, allò que més necessita un departament de teoria i literatura comparada és gent que, en el millor dels casos, conegui dues llengües clàssiques. I a Catalunya, ja sabem el català i el castellà, i dues o tres llengües modernes més a triar entre francès, anglès, italià, alemany i rus, les més productives secularment en matèria literària.

Però la convocatòria no va per aquí: potser els candidats coneixeran només les dues llengües oficials a Catalunya perquè no se’ls hi demana cap altra. Malament si es vol ensenyar qualsevol cosa inspirada en l’essència de la comparatística, que és universal –o d’àmbit occidental, si més no– i no particular. I ara ve el pitjor: és igual que el candidat hagi llegit, o no, Ausiàs March, Joanot Martorell, Shakespeare, Tolstoi, Cervantes, Jane Austen, Proust, Virginia Woolf, Petrarca, Leopardi, Puixkin, Dante o Carner. No cal que hagi llegit res de res, potser perquè l’assignatura que haurà de cursar i el projecte docent que demanen porten el títol d'“Estudis culturals amb perspectiva de gènere”.

Ja fa anys que ha quedat demostrat que els “estudis culturals” són una pseudodisciplina decantada sempre cap a allò que s’anomena “políticament correcte” –del tot aliena a la filologia–, i uns estudis no precisament concebuts com un camp que s’ocupa de parlar del que surti (sense apriorismes), però a partir de la literatura de qualitat, la qual, en els “estudis culturals”, és el que menys importa. Quant a la perspectiva de gènere, l’autor de l’article ja no té espai per fer una anàlisi d’aquesta modalitat d’estudis literaris tan insòlita.